PRC Àmbit Sòciocomunitari - Aula 1

Públic

Bon dia a tots i totes:)!
Avui us porto l’última entrada, que vull enfocar fent una reflexió de tot el que he viscut. ja que considero la meva experiència molt significativa. Al final han estat uns mesos intensos, plens d’alts i baixos, però dels quals estic orgullosa i satisfeta, ja que han tingut també un fort impacte en la construcció i consolidació no només del meu projecte de pràctiques sinó també del meu TFM.

Arribats al final de les pràctiques,  no puc evitar mirar enrere  i valorar com aquesta experiència m’ha permés relacionar conceptes teòrics que havia anat treballant al llarg del màster i de l’elaboració del meu TFM sobre l’abandonament escolar i la desvinculació educativa i laboral.

Considero que he pogut aprendre i desenvolupar diverses de les competències de l’assignatura, fent dinàmiques, desenvolupant l’escolta activa, la planifiació, l’organització, etc. Les podeu trobar més detallades en l’entrada anterior.

Pel que fa al desistiment en els processos d’acompanyament, està clar que la desvinculació del jove amb el programa, ha estat un dels episodis que més m’ha imapctat i interpel•lat com a professional. Aquest fet, tot i que inicialment va generar certa frustrció i sentiment d’impotència, ha esdevingut una oportunitat per aprofundir i contextualitzar, en primera persona, molts dels aspectes teòrics que he anat analitzant al llarg del meu TFM.
El desistiment d’aquest jove, no considero que hagi estat fruit d’un fet aïllat, sinó d’un conjunt de factors personals, escolars, familiars i estructurals que han dificultat la continuitat i la vinculació d’aquest no només en el sistema educatiu, sinó també en aquest prorgama personalitzat d’acompanyament. Aquesta vivència m’ha permès comprovar directament, com, malgrat els esforços dels professionals dels serveis socioeducatius, les desigualtats estructurals i les mancances institucionals poden condicionar fortament les trajectòries vitals del joves.

Veure com, malgrat els vincles generats i els intents per oferir-li una alternativa flexible i adaptada, el jove decidia desvincular-se i no respondre’m més m’ha fet entendre amb més profunditat el concepte de desvinculació educativa i laboral, així com la necessitat de no culpabilitzar l’individu sinó entendre’l dins del seu context. Una de les bases de l’acompanyament és la motivació, participació i la voluntat, així que, junt amb l’equip d’AIAP, no vam voler forçar la continuïtat. He pogut observar com la manca de suport, les vivències traumàtiques (pare a la presó) i la falta d’un itinerari formatiu motivador i adaptat a les seves necessitats personals i socials, poden afectar la seva autoestima i confiança en si mateix i en el sistema.

Tot això, m’ha ajudat a enriquir la meva pràctica en diversos aspectes. D’una banda, he pogut contrastar les causes teòriques de l’abandonament i la desvinculació amb una experiència real, aportant una mirada vivencial que ha donat més solidesa i sentit al marc conceptual del meu TFM.  D’altra banda, m’ha ajudat a reafirmar la importància de l’acompanyament psicopedagògic integral i personalitzat, no només des d’una dimensió acadèmica, sinó també des de l’emocional i social. He pogut comprovat la importància del vincle i de la presència d’adults significatius, veient com aquest són fonamentals, però sovint insuficients si no s’articulen dins d’un sistema educatiu i social més flexible, inclusiu i coordinat.

A més, aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre els límits dels dispositius actuals i sobre la necessitat de programes i entorns educatius que no només d’adaptin a les necessitats de cada jove, sinó que transformin també les lògiques normatives i rígides que, sovint, perpetuen l’exclusió. En aquest sentit, he pogut entendre millor per què és tan improtant avançar cap a models educatius més comunitaris, interseccionals i contextualitzats.

Finalment, tot i el desenllaç d’aquest jove, del qual no tenim cap noticia nova, considero que l’experiència no ha estat un fracàs, sinó una oportunitat d’aprenentatge que m’ha ajudat a situar-me com a futura professional dins la complexitat del fenòmen i reconèixer la importància de sostenir processos a mig i llarg termini, sense perdre de vista les potencialitats que es poden donar en altres moments. Ha estat una viència que m’ha ajudat a entendre que l’acompanyament socioeducatiu no sempre obté resultats immediats, però deixa petjades i oportunitats que poden tenir efecte més endevant.

En definitiva, aquestes pràctiques m’han permés validar i enriquir els meus coneixements, aportant una mirada més humana, crítica i compromesa amb la realitat del jovent. Ha estat una experiència que no només m’ha format tènciament, sinó també ètica i emocionalment, reafirmant-me les ganes i voluntat de treballar per una educació més justa, inclusiva i transformadora.

Espero que hagueu gaudit llegint-me aquests mesos!
Fins aviat!
Wanda